La infecció pel virus del papil·loma humà és una de les infeccions de transmissió sexual més freqüent. S'estima que fins al 80% de les dones sexualment actives a l'edat de 50 anys hauran estat infectades en algun moment per aquest virus. Malgrat això, més del 90% d'aquestes infeccions es resoldran espontàniament, i per això tan sols un baix percentatge de pacients requerirà algun tipus de tractament.

La infecció persistent per un subtipus de virus d'alt risc és la condició necessària però no suficient per al desenvolupament de les lesions premalignes. Tenim al nostre abast vacunes molt eficaces que permeten reduir de forma molt significativa el risc de patir aquestes infeccions. Entre els mètodes que ens permeten detectar les lesions en fases premalignes es troben la citologia, el test de VPH i la colposcòpia.

Els miomes uterins són els tumors benignes que amb més freqüència trobem a les dones en edat fèrtil. Es tracta de tumors que poden aparèixer en múltiples àrees de l'úter, de manera que els símptomes que provoquen poden variar des d'una menstruació abundant i dolorosa fins a la infertilitat o la compressió d'altres òrgans. Tot i que pot diagnosticar-se un sol mioma, el més habitual és que se'n trobin múltiples. Són rarament diagnosticats en les dones menors de 20 anys, i són més comuns en les dones afroamericanes que en les caucàsiques, hispanes o asiàtiques.

No tots els miomes provoquen símptomes, i per això no sempre és necessari tractar-los. En cas de ser necessari, existeixen múltiples tractaments tant farmacològics com quirúrgics que ens permeten controlar els símptomes i inclús eliminar els miomes.

El càncer de mama és el tumor més freqüent en les dones. S'estima que el risc de patir la malaltia al llarg de la vida és del 14%, 1 de cada 7 dones. La incidència s'ha incrementat en els últims anys; la mortalitat, en canvi, està en descens gràcies al diagnòstic precoç i a la millora dels tractaments.

Es tracta d'una malaltia en què habitualment intervenen vàries causes. Evitar el sobrepès, l'obesitat i el sedentarisme, seguir una dieta rica en fruita, vegetals i peix, així com una ingesta reduïda d'alcohol poden disminuir el risc de desenvolupar càncer de mama. Un element clau en la millora del pronòstic d'aquesta malaltia és el diagnòstic precoç amb tècniques d'imatge com la mamografia i l'ecografia mamària.

L'acne és una patologia que caracteritza per l'aparició de punts negres, pàpules inflamades i de vegades nòduls i quists, a cara, escot i esquena. És més freqüent en l'adolescència, però pot aparèixer a la infància ia l'edat adulta, sobretot a les dones on la influència hormonal juga un paper rellevant.

Com més inflamatori és l'acne hi ha més risc de cicatrització, per la qual cosa el diagnòstic primerenc és fonamental per evitar cicatrius. Prenent com a base la correcta higiene i hidratació de la pell, el tractament s'individualitza en cada cas, ja sigui amb tractaments tòpics, via oral, pílings entre d'altres.

La rosàcia és una patologia crònica que afecta la pell i els ulls. Pot presentar-se amb episodis de calor i envermelliment sobtat de la pell, vermellesa persistent, amb o sense presència de petits gots visibles anomenades telangiectasias. De vegades es poden observar grans inflamats que fins i tot poden deixar cicatrius.

La rosàcia empitjora amb tots els factors que generen vasodilatació, com la calor, exposició al sol, ingesta de menjars condimentats, begudes alcohòliques, tabac, canvis hormonals, estrès, entre d'altres.

Hi ha tractaments per controlar la rosàcia, des d'una adequada rutina de cura diària, tractaments antiinflamatoris, fotoprotecció i tècniques de làser que disminueixen els episodis de vermellor i telangiectàsies persistents.

La dermatitis seborreica és una patologia crònica que afecta la pell de cara, amb més freqüència a l'entrecella, solcs de nas i orelles, pot afectar també el cuir cabellut, part alta de l'esquena i la part central del pit. Es caracteritza per àrees envermellides de la pell amb una descamació groguenca que de vegades causa picor.

A més de la neteja amb gels i xampús sèu reguladors, la hidratació és mandatària per al seu tractament. Tot i que és una patologia recurrent, sol respondre molt bé als tractaments antiinflamatoris.

Els llentiscles solars són taques de color marró en àrees exposades al sol, generalment estan ben delimitades amb formes rodones o ovalades. És molt important la seva avaluació amb dermatoscòpia, una tècnica que fem servir els dermatòlegs per veure estructures del pigment a la pell, per determinar si poden ser un potencial perill per al pacient.

El melasma és una pigmentació color marró clar o fosc, de vegades grisenca, que afecta generalment la cara i de vegades l'escot i els avantbraços. Apareix de forma simètrica a les galtes, front, àrea mandibular i llavi superior. Pot afectar homes i dones, encara que és més freqüent en les últimes a causa de factors hormonals, ús anticonceptius i embarassos. L'exposició solar és el factor que influeix més en l'evolució del melasma, per la qual cosa és imprescindible l'ús de cremes fotoprotectores en conjunt amb tractaments despigmentants individualitzats.

Les queratosis seborreiques són lesions benignes d'aspecte berrugós, descamatiu de color pell o marró que poden aparèixer a qualsevol part del cos, però són estèticament més molestes quan es presenten en àrees visibles com la cara. Quan són múltiples a l'esquena i apareixen de forma abrupta, es poden relacionar amb alguns tipus de càncer de color i estómac. És important consultar quan creixen ràpidament o sagnen i no curen, ja que de vegades poden confondre's amb carcinomes que requereixen tractament. Si són estèticament molestes, poden ser tractades a la consulta amb tècniques senzilles com la crioteràpia i de vegades amb electrocoagulació, prèvia aplicació d'un anestèsic tòpic.

En general es tracta d'acrocordons o fibromes tous. Són petits creixements de la pell d'aspecte pediculat que apareixen per predisposició genètica, canvis hormonals o excés de pes, entre altres causes. Són lesions benignes, asimptomàtiques, però de vegades es poden inflamar amb el frec de la roba i causar molèsties. Poden tractar-se a la consulta amb tècniques senzilles com és el curetatge, electrocuretatge i làser.

Es manifesta com una caiguda de cabell constant que disminueix progressivament la densitat capil·lar, mostrant de vegades àrees molt despoblades de cabell.

Es produeix a la fase de creixement capil·lar o fase anàgena, molts fol·licles capil·lars, no tots, se salten aquesta fase de creixement i passen ràpidament a la fase de caiguda, o fase telògena, d'aquí el seu nom provocant aquesta afecció.

Això pot passar, a causa de canvis hormonals (embaràs, lactància, canvi de mètode anticonceptiu, menopausa) dèficits nutricionals, dietes, infeccions, febre, cirurgies o fins i tot després d'un període d'estrès.

El diagnòstic generalment és clínic, valorant la història de cada pacient i l'exploració clínica mitjançant tricoscòpia. En cas d'efluvi telogen crònic, està indicat sol·licitar una analítica completa, segons cada cas en particular.

És un tipus de caiguda de cabell genètica i hormonal, que afecta aproximadament el 60% dels homes i el 25% de dones al llarg de la seva vida.

A l'alopècia androgènica masculina, els fol·licles pilosos de les entrades i la coroneta són més sensibles a l'acció dels andrògens, provocant una miniaturització dels fol·licles, que, sense tractament adequat desapareixeran.

A l'alopècia androgènica masculina, els fol·licles pilosos de les entrades i la coroneta són més sensibles a l'acció dels andrògens, provocant una miniaturització dels fol·licles, que, sense tractament adequat, desapareixeran. L'objectiu inicial del tractament és frenar la caiguda dels cabells. Actualment es disposa de múltiples opcions terapèutiques que permeten fer canvis ajustats a les necessitats de cada pacient. Després de frenar la caiguda del cabell, l'objectiu és incrementar la densitat capil·lar i aconseguir engrossir el cabell fi, i amb constància pot arribar a ser molt significativa.

Els nevus melanocítics coneguts com a lunars o pigues, són agrupacions benignes de melanòcits, les cèl·lules que li atorguen el color a la pell. Poden localitzar-se a qualsevol part del cos, varien en la seva forma, color i mida depenent d'on la seva localització i el moment de la vida en què apareixen.

És molt important la revisió periòdica, ja que el principal perill dels nevus és perquè algun pot transformar-se en melanoma, un tipus de càncer de pell que pot tenir serioses conseqüències.

La periodicitat de les revisions sol ser anual, però varia en funció de cada pacient, el nombre de pigues, factors de risc i antecedents personals. La revisió es fa amb ús de dermatoscòpia, que és la valoració amb llum polaritzada de les estructures de les lesions melanocítiques. Això ens permet determinar si un nevus mostra signes d'alarma o fins i tot si es tracta d'un melanoma, el diagnòstic precoç del qual és de vital importància per al tractament i la cura.

– Queratosi Actíniques
Les queratosis actíniques són taques envermellides, aspres i descamatives que es presenten en àrees que han estat crònicament exposades al sol, sobretot a la cara, orelles, cuir cabellut poc proveït o desproveït de cabell, escot i braços. Aquestes lesions es desencadenen lentament i representen un error en els mecanismes de reparació de la pell. Representen un risc, ja que un petit percentatge poden convertir-se en un carcinoma escatós, que, si no és detectat a temps, pot ser potencialment greu.

Hi ha múltiples terapèutiques per tractar-les, l'elecció de cadascuna dependrà de cada cas en particular. Entre elles es fa servir la crioteràpia, electrocoagulació, immunomoduladors, teràpies queratolítiques i teràpia fotodinàmica.

– Carcinoma Escamós
Es tracta d'un dels càncers més freqüents trobats a la pell, passa quan les cèl·lules escamoses que es troben a la porció superficial i mitjana de l'epidermis pateixen mutacions. La majoria d'aquestes mutacions poden ser degudes a exposició crònica a la llum ultraviolada, ocasionant danys als seus mecanismes de reparació, causant un creixement descontrolat de les cèl·lules afectes. És potencialment perillós, ja que pot ser localment destructiu, pot afectar ganglis limfàtics i altres parts de l'organisme i encara que és poc freqüent, pot arribar a ser mortal.

Per diagnosticar-ho, inicialment es fa una biòpsia cutània sota efectes d'anestèsia local. Hi ha múltiples tractaments depenent de l'estadi on es diagnostiqui, localització a la pell i característiques de cada pacient, des d'immunomoduladors tòpics, electrocirurgia, cirurgia escisional i cirurgia microgràfica de Mohs.

– Carcinoma Escamós
Es tracta d'un dels càncers més freqüents trobats a la pell, passa quan les cèl·lules escamoses que es troben a la porció superficial i mitjana de l'epidermis pateixen mutacions. La majoria d'aquestes mutacions poden ser degudes a exposició crònica a la llum ultraviolada, ocasionant danys als seus mecanismes de reparació, causant un creixement descontrolat de les cèl·lules afectes. És potencialment perillós, ja que pot ser localment destructiu, pot afectar ganglis limfàtics i altres parts de l'organisme i encara que és poc freqüent, pot arribar a ser mortal.

Per diagnosticar-ho, inicialment es fa una biòpsia cutània sota efectes d'anestèsia local. Hi ha múltiples tractaments depenent de l'estadi on es diagnostiqui, localització a la pell i característiques de cada pacient, des d'immunomoduladors tòpics, electrocirurgia, cirurgia escisional i cirurgia microgràfica de Mohs.

– Carcinoma Basocel·lular
El Carcinoma Basocel·lular és el càncer més freqüent a l'ésser humà i està altament relacionat amb l'exposició solar. S'origina dels queratinòcits de la capa basal de l'epidermis, d'allà el seu nom basocel·lular i hi ha diversos subtipus, superficial, nodular, micro nodular, infiltrant i esclerodermiforme. Encara que la seva capacitat de metàstasi és altament infreqüent, pot ser localment molt destructiu, per la qual cosa és important el diagnòstic precoç per brindar-li el tractament oportú.

Pot presentar-se com una pàpula o un nòdul color pell brillant, rosa o marró, de vegades com a plaques vermelloses descamatives o com a erosions o ferides a la pell que no sanen.

Per diagnosticar-ho, inicialment es realitza una biòpsia cutània sota efectes d'anestèsia local, que és un procediment senzill que es realitza al mateix moment de la consulta.

Hi ha múltiples tractaments des d'immunomoduladors tòpics, crioteràpia, electrocirurgia, teràpia fotodinàmica, cirurgia escissional i cirurgia microgràfica de Mohs.

– Melanoma
És un càncer originat en els melanòcits, que són les cèl·lules que generen el pigment que dóna el color a la pell, pot ser potencialment mortal, ja que si no es diagnostica a temps pot envair ganglis limfàtics i generar metàstasi.

Pot originar-se a qualsevol part del cos, en una piga prèvia o aparèixer imitant-ne un.

La regla del ¨ABCDE¨ és útil per a auto detectar lesions sospitoses i consultar ràpidament el dermatòleg:

A Asimetria, lunars amb forma irregular

B Vores irregulars, amb ones, que no recorden una imatge geomètrica.

C Color, tenen diversos colors, diversos tons de marró, blau, negre, gris.

D Diàmetre, més gran a 6mm.

E Evolució, canvien amb el temps ja sigui en color, mida, forma, generen símptomes, picor, sagnat, etc.

Hi ha melanomes que poden presentar un únic canvi dels anteriors, altres presenten diversos o tots els esmentats. Davant del dubte, es recomana sempre consultar el dermatòleg i revisar-los sempre una vegada a l'any.

Els tumors que apareixen en la glàndula hipòfisi o pituïtària són característicament benignes, representen al voltant del 10% dels tumors intracranials.

Els tumors hipofisiaris més freqüents són els anomenats Adenomes Hipofisiaris. Solen produir símptomes ja sigui per compressió de les estructures pròximes (nervis òptics) o per superproducció de les hormones de la glàndula hipofisiària.

En la hipòfisi també existeixen lesions quístiques, dins de les quals es troba el Quist de la Borsa de Rathke. Igual que els Adenomes Hipofisiaris, se solen manifestar amb pèrdua del camp visual per compressió dels nervis òptics, alteracions endocrinològiques i mal de cap.

En el cas de la gran majoria dels tumors de la hipòfisi que estigui indicat tractar, el tractament d'elecció és la cirurgia; la qual es pot realitzar amb excel·lents resultats.

Representen aproximadament el 35% dels tumors de la glàndula hipòfisi. El terme no productors o no funcionantes es refereix al fet que no secretant cap de les hormones de la glàndula.

Habitualment en el moment del diagnòstic solen ser macroadenomes, és a dir, tumors grans que es detecten per compressió de les estructures anatòmiques que els envolten.

La valoració mèdica després del diagnòstic requereix un perfil hormonal i una visita amb Endocrinologia. Així mateix, una visita amb Oftalmologia per a valorar la via òptica.

Finalment, una visita amb Neurocirurgia, ja que el tractament és primordialment quirúrgic. En aquest sentit, el més important és que el neurocirurgià tingui experiència en el tractament d'aquests tumors, perquè s'ha de determinar en quins casos està indicada la cirurgia versus l'opció de fer un seguiment periòdic.

L'acromegàlia és la síndrome produïda per l'excés d'hormona de creixement en adults. Habitualment es deu a un adenoma productor d'hormona de creixement en la hipòfisi.

Se sol manifestar de manera progressiva i es caracteritza per nombrosos canvis físics i trastorns metabòlics que acceleren el procés d'aterosclerosi, per la qual cosa si no es tracta l'expectativa de vida d'aquests pacients es veu reduïda a causa de problemes respiratoris, cardiovasculars i/o cerebrovasculars.

La principal mesura de tractament per als pacients amb acromegàlia és la cirurgia. El tractament mèdic s'utilitza com a mesura preparatòria per a la cirurgia i/o en el postoperatori quan els nivells d'hormona de creixement no es normalitzen. En alguns cas s'usa la radioteràpia de manera complementària a la cirurgia i el tractament mèdic.

La Malaltia de Cushing es produeix per un excés de cortisol degut a la presència d'un Adenoma d'hipòfisi productor de ACTH.

L'excés de cortisol afecta en molts nivells al cos alterant el metabolisme de la glucosa, la distribució del greix, la resposta del sistema immunitari, la formació d'os, el manteniment dels músculs, la cicatrització, l'estat d'ànim, el cicle del somni, les capacitats cognitives.

El diagnòstic precís de la Malaltia de Cushing requereix d'una valoració especialitzada realitzada per Endocrinologia, Neuroradiologia i Neurocirurgia, ja que són necessàries una sèrie de proves de laboratori i radiològiques complexes que en moltes ocasions requereixen d'experiència clínica per a la seva realització i interpretació.

Una vegada es té el diagnòstic de la Malaltia de Cushing, la principal estratègia de tractament inicial és la cirurgia.

Són tumors epitelials benignes localitzats amb relació a la cadira turca i que per les seves característiques especials solen plantejar reptes des de la perspectiva clínica i quirúrgica. Els craniofaringiomes representen entre el 2,5% i el 4% dels tumors intracranials.

La majoria dels craniofaringiomes s'originen prop de l'origen de la tija hipofisiari, per la qual cosa solen tenir una relació molt pròxima amb el quiasma òptic, al qual habitualment comprimeixen i desplacen. En adults fins a un 80% dels pacients es presenten amb alteracions visuals, que poden arribar a ser pèrdues molt severes i en algunes ocasions ràpidament progressives de la visió. També poden produir alteracions endocrinològiques i neurològiques.

El tractament és predominantment quirúrgic, la qual requereix un equip quirúrgic amb experiència, a causa dels desafiaments tècnics que solen presentar-se en aquestes cirurgies.

Els episodis de dolor a nivell de la columna sigui cervical o lumbar són molt freqüents i habitualment no són causats per patologia greu en la columna. Dins de les causes més habituals es troba la sobrecàrrega mecànica o la contractura muscular; i per això generalment amb repòs, analgèsics i posteriorment exercicis de recuperació muscular solen resoldre's.

En cas d'episodis repetitius, episodis de dolor associat a sensació d'endormiscament, formigueig o falta de força en alguna de les extremitats, o episodis de més de dues setmanes de durada que no milloren amb repòs i analgèsics, és important consultar; ja que en aquests casos pot estar indicada una exploració més detallada en cerca d'una causa que requereixi mesures de tractament més específic.

El disc intervertebral és una estructura que es troba entre els cossos vertebrals i serveix com a amortidor i articulació. Una hèrnia de disc consisteix en una extrusió del nucli intern del disc a través d'una ruptura en el seu anell extern, provocant una compressió dels nervis o la medul·la espinal. Se sol manifestar amb dolor cervical que s'irradia cap a les extremitats superiors i que a vegades s'associa també a sensació de formigueig, endormiscament i inclusivament pèrdua de força muscular, coincidint amb el nervi que es trobi comprimit.

Generalment, el tractament inicial és mèdic, amb medicació analgèsica i antiinflamatòria, associada a rehabilitació. Quan el tractament conservador fracassa o quan hi ha pèrdua de les funcions neurològiques, es recomana el tractament quirúrgic, que consisteix en la retirada del disc herniado i la col·locació d'una pròtesi o caixa intersomàtica en el seu lloc.

El disc intervertebral és una estructura que es troba entre els cossos vertebrals i serveix com a amortidor i articulació. Una hèrnia de disc consisteix en una extrusió del nucli intern del disc a través d'una ruptura en el seu anell extern, provocant una compressió dels nervis. Se sol manifestar amb dolor lumbar que s'irradia cap a les extremitats inferiors i que a vegades s'associa també a sensació de formigueig, endormiscament i inclusivament pèrdua de força muscular, coincidint amb el nervi que es trobi comprimit.

Generalment, el tractament inicial és mèdic, amb medicació analgèsica i antiinflamatòria, associada a rehabilitació. Quan el tractament conservador fracassa o quan hi ha pèrdua de les funcions neurològiques, es recomana el tractament quirúrgic, que consisteix en la retirada del disc herniado i a vegades la col·locació de pròtesi per a estabilització.

Dins de la columna es troba el canal a través del qual passen la medul·la espinal i els nervis espinals. El calibre d'aquest canal es pot estrènyer provocant una compressió de la medul·la i/o els nervis espinals. A nivell lumbar la causa més comuna és l'espondilosi lumbar, també la discopatia i la listesis o desalineació de les vèrtebres.

És una afecció molt invalidant que sol produir dolor lumbar i en extremitats inferiors que empitjora amb la deambulació i limita progressivament la capacitat del pacient per a caminar. A mesura que la malaltia avança els símptomes també es produeixen en repòs. En casos lleus se solen recomanar mesures de tractament conservador i rehabilitació. En casos greus se sol recomanar la cirurgia per a descompressió del canal i segons la patologia associada estabilització de la columna lumbar.

És una afecció greu, amb possibilitat de deixar seqüeles neurològiques permanents. Consisteix en el mal de la medul·la espinal produïda per una compressió a nivell cervical secundària a espondiloartrosi severa o desgast de les articulacions i lligaments de la columna, a listesis o desalineació de les vertebres, o a discopatia severa amb hèrnia discal cervical.

Es presenta amb una pèrdua progressiva, i si no es tracta irreversible, de les funcions de la medul·la per sota del nivell de la compressió; és a dir, les quatre extremitats quan és a nivell cervical. El tractament consisteix en una cirurgia de descompressió amb control o monitoratge neurofisiològic intraoperatori, que pot anar associada a estabilització de la columna. És important que la cirurgia sigui precoç, per a intentar limitar al màxim la pèrdua de funcions neurològiques.

És un defecte en la paret abdominal pel qual pot protuir el contingut intraabdominal.

Les hèrnies primàries més freqüents apareixen a les zones amb més tendència a la debilitat de la paret abdominal: zona engonal, umbilical i línia mitja.

La clínica més freqüent que produeixen son l’aparició d’una tumoració abdominal i el dolor i la complicació més temuda és la incarceració. La situació ideal és operar-la abans que arribi a aquesta situació i de forma programada.

La cirurgia de reparació de la hèrnia consisteix en reconstruir l’anatomia de base alterada i en la majoría de casos col.locar una malla de reforç per assegurar al màxim que no reaparegui.

En funció de la localització, mida, i diversos factors existeixen diferents tècniques tant en cirurgia oberta com laparoscòpica.

Es tracta d’una hèrnia que apareix a la cicatriu d’una intervenció prèvia.

El seu maneig sol ser més complexe que el de les hèrnies primàries ja que apareixen sobre un teixit ja debilitat per la incisió i moltes vegades s’associen a atròfia de la musculatura.

Solen tenir una mida més gran.

Les bases de la reparació són les mateixes que la hèrnia primària, és a dir reconstruir l’anatomia i en aquests casos gairebé el 100% requereixen la col.locació d’una malla de reforç.

Es tracta d’una separació patològica dels dos ventres del múscul recte de l’abdomen en la línia mitja o línia alba. La diàstasi de rectes es fa més evident quan augmentem la pressió de l’abdomen per diverses circumstàncies ( en aixecar-se, amb la tos,...).

Es considera diàstasi si la separació entre els 2 ventres del Múscul Recte és superior a 2 centímetres. Pot associar-se també a hèrnies de la línia mitja.

La causa més freqüent de la diàstasi és la postpart a causa de la gran tensió i distensió que pateixen els músculs rectes durant l’embaràs.

No només és un problema estètic, ja que la inestabilitat del músculs del core pot causar dolors lumbars, i problemes de sòl pèlvic, com la incontinència.

El tractament passa des de la fisioteràpia en els casos lleus, fins al tractament quirúrgic amb la col·locació d’una malla.